Un bebé no sap la diferència entre ell i el seu entorn, a mesura que creix va identificant qui és ell i què no es ell, primer ell i la mare són el mateix, després aprèn que ell i la seva mare són dos persones diferents.

Aprenem a saber qui som en comparació amb els altres i construïm un personatge, una forma d’estar al món, a partir de les nostres ferides. Aprenc a ser la persona que crec que he de ser perquè em vulguin, per ser acceptable, per estar bé. Això és una petita trampa per a l’ànima que és innocent i ve aquí amb totes les potencialitats.

Amb el pas dels anys, quan m’he convertit en una persona adulta, molt probablement, he deixat enrere aquell/a nen/a i em trobo dins la presó mental que jo mateix/a m’he construït. M’he oblidat de qui era, que és el/la mateix/a que encara sóc.

Què és el que vull en realitat? Què em satisfà? Què busco? De què serveix tot això?

Com fàcilment pots deduir, la vida de cada persona és única i té un propòsit específic, ha vingut a experimentar determinades vivències que han estat intenses i buscades. Les vols fer conscients?

Per sortir de la confusió, cal recuperar la consciència i la capacitat de prendre decisions conscients, no les decisions que hem pres en funció de la personalitat que hem construït per ser acceptables.

Cal separar el gra de la palla. No és el mateix qui soc que el que m’he cregut que era.