IDENTITAT

Un nadó no sap la diferència entre ell i el seu entorn, a mesura que creix va identificant que és ell i que no és ell, primer ell i la mare són el mateix, després aprèn que ell i la seva mare són dos persones diferents. 

Aprenem a saber qui som per comparació amb els altres i construïm un personatge, una forma d’estar en el món, a partir de les nostres ferides. Aprenc a ser la persona que crec que he de ser perquè m’estimin, per ser acceptable, per estar bé. Això és una petita trampa per a l’ànima que és innocent i ve aquí amb totes les potencialitats. 

Passats els anys, quan m’he convertit en una persona adulta, molt probablement, he deixat enrere aquell/a nen/a i em trobo dins de la presó mental que jo mateix/a m’he construït. M’he oblidat de qui era, que és el mateix que encara sóc.

Què és el que vull en realitat? Què em satisfà? Què busco? De què serveix tot plegat?

Com fàcilment pots deduir, la vida de cada persona és única i té un propòsit específic, ha vingut a experimentar determinades vivències que han estat intenses i buscades alhora. Les vols fer conscients?

Per sortir de la confusió, cal recuperar la consciència i la capacitat de prendre decisions conscients, no les que hem pres en funció de la personalitat que hem construït per ser acceptables.

Cal destriar el gra de la palla. Una cosa és qui sóc i l’altra el que m’he cregut que era.